El Kipling

Ja avancem d’entrada que escriure la història del nostre Agrupament no va ser una feina fàcil. Les dates ballen, i els motius dels canvis bruscos dins les diferents etapes, són diversos segons les fonts que hem consultat. Per això, lluny de voler fer judici del nostre passat, simplement hem volgut recopilar el màxim d’informació per intentar explicar, de forma el més fàcil possible, la nostra història com Agrupament.

El primer problema amb el què ens trobem és a l’hora de datar la fundació real de l’Agrupament. Si ens cenyim a la documentació que actualment tenim, i tenint en compte que fa deu anys es va celebrar el 25è aniversari, és clar que la data d’inici de l’Agrupament l’hauríem de situar el curs 1968-69. Aquesta data ve reforçada pel cens d’Agrupaments que va fer Genís Samper (consiliari del nostre Agrupament durant uns quants anys) en el seu llibre: 50 anys d’escoltisme català. Tanmateix sabem, gràcies a actes de Consells Parroquials, que ja des del 1967 existia un grup dins la parròquia de juventud format per diversos comitès, un dels quals era d’escoltisme. Un any més tard tornem a tenir constància d’activitats de caire escolta, que sota el nom de “Cavall Fort” realitzaren les primeres excursions i campaments com a Agrupament.

Segurament d’aquest nucli en va sorgir el nom de Rudyard Kipling, que des d’aleshores (1968) fins al 1970 va funcionar com a secció unitària de Ràngers cap a dalt (Tropa scout ) amb 4 patrulles, i amb una altra unitat que equivaldria als actuals llops (lobatos) amb 4 sisenes. Aquest grup tenia els seus locals al Casal Vell, a la cantonada de Còrsega amb Sant Quintí. Eren anys marcats per la semi-clandestinitat que units, sembla ser, per mals entesos amb la parròquia i punts de vista molt oposats entre ells, van fer que aquest grup de joves que havien iniciat l’Agrupament desaparegués com a tal.

El setembre del mateix any 1970 arribà a l’Agrupament Joan Roca que, procedent de l’A.E Comte Borrell, es convertí en el nou responsable, i ja amb el càrrec de Cap d’Agrupament, engegà el curs amb 4 unitats diferenciades (Estols -Llops-, Ràngers, Pioners i Solc –Truk-) que van funcionar fins el curs 1974-75. Durant aquell període es començaren a tractar temes com la coeducació (que nois i noies poguessin anar junts durant totes les branques, no només a Estol) que tot i no dur-se finalment en la seva totalitat, demostraven la vitalitat de l’Agrupament. A més a més s’adquiriren els locals de l’actual casalet on l’Agrupament va trobar per primer cop el seu propi espai.

L’any 1975, però, un cúmul de circumstàncies va fer que l’Agrupament patís un mal moment i momentàniament desaparegués. D’entre aquestes, destaquen algunes de molt malaurades com ho fou la mort del cap de Pioners Jaume Sardà en una ascensió al Pirineu i d’altres de més lògiques com la marxa del consiliari, el canvi de rector, problemes de solvència econòmica, falta de regeneració de caps, etc; amb la gent dispersada i les obres de la parròquia, l’Agrupament aturà les seves activitats.

Malgrat el tancament, aquest 1r Kipling deixà una herència decisiva: un espai i un nom que, poc temps després tornaria a renéixer de mans d’una colla de caps procedents de l’Agrupament Escolta Pare Claret: Joan Muntaner, Jordi Faulí, Jordi Camps, Yolanda Garcia, Josep Maria Bosch i molts d’altres que, després de veure’s obligats a abandonar els seus locals, en buscaven uns de nous per seguir els seu projecte. Eren persones experimentades, i van aterrar a la parròquia amb esperances de continuïtat. El nou consiliari de la Parròquia, Genís Samper, va acceptar les seves idees però els va posar una condició: tenien l’espai però calia que recuperessin el nom; l’Agrupament havia de continuar sent el Rudyard Kipling.

Els primers anys d’aquest nou projecte van ser força difícils. El treball de les branques va centrar gran part dels esforços del nou equip de caps, i en pocs anys, va sorgir la necessitat de definir una línia educativa per l’Agrupament. El Kipling tornava a estar viu. Un segon pas fou el d’apropar l’Agrupament al moviment escolta català. Dins els Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya, el Kipling avançava cap a la consolidació.

Un altre dels punts d’inflexió dins la història de l’Agrupament el trobem el curs 1978-79 amb una aposta ferma per la coeducació. En aquells anys, les úniques noies que hi havia a l’Agrupament eren a la unitat de Llops i Daines. La idea inicial era que aquestes anessin fent camí fins arribar a ser Caravel·les, conduint l’Agrupament cap a la coeducació… Però molts anys després! Aquesta idea no convencia alguns caps, ja que eren partidaris de la incorporació immediata de noies, fos quina fos la seva edat o la unitat que li pertoqués. Aquest fet aviat va desencadenar una discussió sobre quin era el model que calia seguir. Finalment es va accedir a acceptar tres Caravel·les a la unitat de Pioners, i l’experiència que se’n traiés servís d’exemple per la resta d’unitats. Després d’uns exitosos campaments a la Catalunya Nord , esdevingué clara la determinació d’extrapolar la coeducació a totes les unitats. A partir de l’any següent, nens i nenes, nois i noies compartien l’experiència escolta al Rudyard Kipling. Amb aquest pas ferm, els caps d’aleshores donaren una resposta a un tipus d’educació que la societat els exigia i que el propi moviment escolta començava a dur a terme.

Arribaren anys d’estabilitat, períodes àlgids i períodes més difícils on el nombre de nens i l’esma dels caps minvaven, però el projecte previvia, travessà la dècada dels 80 i principis dels 90, fins que una nova necessitat canvià la fisonomia de l’Agrupament. Molts pares i mares, amb fills de 5 i 6 anys, preguntaven perquè els seus fills havien d’esperar fins els 7 o 8 anys per entrar al cau. Era l’any 1994 i apareixien els Castors i les Llúdrigues. No es tractava d’un fenomen aïllat, ja que MEGSJC va començar a plantejar-se la pedagogia dels més menuts.

També, aleshores el paper de Cap d’Agrupament, assumit en els darrers deu anys per parelles adultes, matrimonis per norma general, tornava a recaure en joves caps del consell amb ganes d’assumir la responsabilitat. Es pretenia potenciar la proximitat de l’equip de caps amb els Caps d’Agrupament. Un pas més en aquest sentit fou la creació, uns anys més tard, de l’Equip d’Agrupament incorporant l’administrador, el secretari i els responsables pedagògics en les tasques de coordinació.

I fins aquí hem arribat. Potser no és poc però tampoc veiem que sigui suficient. Fem camí i esperem seguir endavant.

Gràcies a tots aquells que han proporcionat tota la informació necessària per escriure aquestes ratlles. Tan els que han respost a la nostra insistència com aquells que amb els seus escrits en les diferents revistes i documents que resten al cau, han deixat constància dels moments més rellevants. Perdoneu també els possibles errors que haguem pogut fer i les coses importants que ens hàgim deixat… quant d’aquí un temps es celebrin els 50 o 75 anys esperem que això els serveixi. 

Els Caps